• alimentación sana

EL PRIMER PART, A LA SELVA AMAZÒNICA

Foto de Sadith Avellaneda

Als 17 anys, vaig tenir la primera neboda i em va encuriosir tant el tema dels embarassos i els parts que vaig començar a llegir llibres sobre el tema. Em va arrivar a les mans un llibre de la Sheila Kitzinguer i un manual de l’editorial Integral. Tot dos em van convencer ja llavors, que el millor era parir a casa. Però encara faltàven molts anys.

El primer part que vaig veure, va ser fa molts anys.

Encara recordo aquell dia com si fos avui, jo tenia 24 anys, recent llicenciada en Biologia i havent fet un curs d’Agent de Desenvolupament Internacional (ADI) per poder treballar com a cooperant en l’anomenat tercer món.

M’havien donat la oportunitat de treballar en un projecte de salut, el tema em motivava i vaig decidir que si, que estaria quasi un any fora de casa a la selva amazònica peruana. L’experiència va ser dura, intensa i molt interessant.

Tinc molt present moltes de les situacions viscudes i de les persones que vaig conèixer.

Una de les situacions que més em va impactar personalment i que crec que va tenir a veure amb la meva decisió de tornar a estudiar, va ser la d’assistir passivament a alguns parts  de dones indigenes chaiauitas. En aquell moment, l’any 1994, i en aquella zona, vam treballar conjuntament amb unes missioneres espanyoles i es començava a insistir a les dones que calia la presència d’alguna de les missioneres sanitàries per ajudar en cas de complicacions i per registrar el naixement, així com d’estimular la higiene en el moment del part i els dies següents per reduir la taxa de mort de dones i nadons per infeccions.

Així doncs havíem d’estar al cas, i com és el més habitual, els parts engeguen a la nit.

 

Ens van avisar a quarts de quatre de la matinada, un noi, encara adolescent, el marit de la noia que estava de part, ens va trucar a la porta. Ens va explicar que era el seu segon fill, el primer havia mort feia un any, als dos mesos de vida per unes diarrees. Ara, la família demanava la presència de les missioneres per espantar el tunshio el mal esperit que ells creien que envoltava la casa.

Normalment demanaven que talléssim el cordó amb les tisores esterilitzades i el cordó de cotó prèviament bullit i nosaltres els demanàvem que totes les dones que participessin al part es rentessin amb aigua i sabó i tinguessin robes netes i bullides apunt per embolcallar el nadó i per les compreses de la mare.

Sovint passava, m’explicaven les missioneres, que per manipular-los amb les mans brutes o rentar-los directament al riu els nadons morien de diarrees (sense tractar) per paràsits com l’ameba.

Vam arribar a les fosques a la casa, les dones no ens deixaven entrar i vam esperar a l’entrada de la cabana, assegudes en un tronc, a mode de banc.

 

La casa era de les construccions més senzilles del poblat, era una parella jove de les famílies més pobres i amb menys terres, i això implicava haver d’anar més lluny per cultivar, recol·lectar i caçar i a l’hora per trobar la fusta per la casa, una fusta anomenada pona, que ells mateixos tallaven amb destresa amb els matxets o amb serres i en feien làmines a mode de tarima.Feien obertures com finestres i fins i tot porxades. Algunes natives, més curoses, teixien robes de colors amb el cotó que elles mateixes recol·lectaven i protegien les finestres embellint la casa.

 

La Imma i jo vam seure al tronc, amb la maleta d’urgències a la falda, a l’espera de ser convidades a entrar..

La sentia remugar allà mateix, a l’altra banda de la paret de pona, ni cridava, es movia o es retorçava, no ho sabia llavors, ara ho sé. Al cap de pocs minuts va haver-hi corredisses quan la partera va dir que no podia més. La meva companya va entrar demanat permís i va valorar la situació, va començar a dir a tothom que el bebè estava a punt d’arribar, que era una bona noticia i que tothom s’havia de rentar fins al colze, fins i tot el pare. La Imma va treure la pastilla de sabó de la maleta que portàvem i els hi va donar. Van començar els murmuris entre les dues dones grans que acompanyaven el procés, una era la mare, la coneixíem de vista però l’altra no vam saber si era la veïna o la sogra. Oloraven i tocaven el sabó com criatures que no han vist mai allò, en aquell moment vaig pensar que potser no n’havien vist gaires de pastilles de sabó o potser feia molt de temps que no en veien perquè les dones grans no solien fer el trajecte de dos dies en canoa per baixar a la petita ciutat més propera, Yurimaguas on alguns nadius baixaven a vendre els seus productes i a comprar als mercats.

 

Vam observar que tenien una bona reserva d’aigua de la font, no del riu i n’havien bullit una olla. Ens van oferir masato però vam refusar dient que a aquella hora no el toleràvem be. Jo ja no tenia basques quan el bevia com a l’inici d’arribar, que quan pensava com estava fet se’m regirava l’estomac i els intestins.

Ens van oferir una infusió que vam agrair perquè encara que fos al tròpic , les matinades eren gèlides.

Vam seure a un racó, prop del foc, que sempre tenien encès. Allà, en  l’únic espai de la casa, sobre uns troncs a mode de tamborets, esperàvem sense fer res. La cambra feia uns 7 metres quadrats. En una de les cantonades hi havia una tarima de fusta a 30 cm del terra amb una noia asseguda a la gatzoneta amb el cap abaixat, sense mirar res ni ningú, impassible al que passava al voltant, col·locada. Tan sols vestia la faldilla de cotó tradicional teixida per elles mateixes. Els telers es construïen en el si de la família i passaven de mares a filles com l’objecte més valuós que tenien.

De sota la faldilla en sortia un filet de mucositat sanguinolenta, malgrat la poca llum existent, el vermell destacava sobre la roba que havia estat blanca on ella estava ajaguda. Una hamaca i una mosquitera penjaven del sostre i es veien recollides amb unes cordes de liana o algun material natural semblant. Al cap d’uns minuts, la noia va gemegar amb un crit gutural que em va arribar a l’ànima. Vaig interpretar que estava patint. Les dones comentaven coses en llengua nativa, tan ràpid que no podia entendre ni una paraula de les poques que sabia. Se la miraven de reüll, jo també. De dins em venien ganes d’aixecar-me i tocar-la, posar-li un drap humit al front o fregar-li l’esquena com havia vist en algunes pel·lícules. La Imma em va veure el gest i em va fer seure.

—No podem tocar res, si toquem el nadó el deixaran morir— em va dir amb una expressió seria.

Com les femelles animals, vaig pensar jo.

Llavors no entenia la importància de la intimitat en aquell moment, tot i que el meu impuls era per recolzar aquella dona  i alleugerir el dolor que expressava amb els seus gemecs.

De fet, tot va ser molt ràpid, va fer un crit ofegat i es va arremangar la faldilla. De reüll vaig veure el caparró com volia sortir. Recordo com em va impactar la imatge, el cor em bategava a mil i vaig aixecar-me sense moure’m del lloc. La dona seguia gemegant com si fes de ventre i de sobte, xaf, com si d’un peix es tractés, envoltat d’aigua, el nadó va sortir de dins per lliscar sobre la roba que semblava preparada per això. El nadó va emetre un so ofegat i va estirar els braços amunt com demanant una abraçada, va seguir fent petits gemecs i es va quedar allà.

La mare va seure al costat del bebè, amb gest esgotat.

Jo mirava l’Imma, que restava immòbil al meu costat. Esperava que el nadó plorés i no ho feia, i em començava a neguitejar, imaginava que se’ns moria allà mateix, estava blavós, vaig començar a sentir por de veritat pels dos quan vaig veure que la dona començava a perdre sang a raig. Em marejava, més per la impotència de no fer res davant la fantasia que tot anava malament que per la sang.

Em costava acceptar que ningú fes res, les dones es van acostar i xisclaven d’alegria senyalant el membre del petit nadó, era un noi. Però no van tocar res. Va entrar el noi, el que ens havia avisat, el pare de la criatura. Es va posar davant la noia i li deia no-sé-què en to seriós o sever millor dit, almenys jo ho vaig sentir així. Em va semblar estrany i dolorós. Amb els ulls ens vam entendre amb la meva companya, em tranquil·litzava, tot anava bé. Em va explicar que segurament li deia que espavilés a treure la placenta, que el nadó tenia fred. Aquí ningú pot tocar el nadó fins que surt la placenta, es talla cordó i es va a enterrar la placenta. S’han afanyar a netejar-ho tot perquè la olor de sang atrau a les bèsties. Però la placenta pot tardar 20 o 30 min, em deia.

Els homes es posen ferms, perquè diuen que així elles no es deixen anar d’esgotament com si haguessin acabat i llavors hi ha més risc d’hemorràgies perquè no fan l’esforç de treure la placenta.Ell li va dir, com si d’un ritual es tractés, que els volia als dos vius, que havien de rentar el nadó per purificar-lo de la sang de la mare i a ella també.

 

La mare torna a fer esforços. Han passat uns minuts del naixement i en dues apretades veiem com surt la placenta. Com es perd la noció del temps, ja feia 14 minuts que havia nascut el petit. I ja era de dia.

 

Tothom es va moure, el pare ens va convidar a actuar. Ens vam acostar i li vam explicar a la mare que tallaríem el cordó amb tisores esterilitzades i cordó de cotó net. La mare va acceptar i vam procedir. L’àvia estava a punt amb la roba per agafar el nadó.

La Imma va convidar al pare a tallar el cordó apropi ell ho fa orgullós i agraït. Jo agafo la placenta i la posem dins una palangana, la reviso amb unes gasses, i després de comprovar que està sencera el pare de la criatura se l’endú al bosc.

Les àvies agafen el nen i li canten una mena de pregària mentre l’emboliquen. El nen plora i torna a estirar els braços. Estan alegres i això m’emociona. Ajudem a la mare a posar-se una roba de cotó plegada com a compresa, després de rentar-se una mica. Ens agraeix la presència amb la mirada i allarga els braços per tenir el seu nadó. És reservada o no expressa les emocions, no almenys com les àvies, o encara té el dol de l’altre fill molt present.

 

 

Ja llavors vaig saber que aquell dia marcaria un abans i un després en la meva vida. No nomes perquè va ser el primer dia que vaig presenciar el miracle del part sinó perquè en el meu jo més íntim havia descobert una de les coses que volia fer a la vida, ser llevadora.

Judit Cos

Tots els drets reservats. 2018

Deja tu comentario

Tu correo electónico no será publicado. Los campos obligatorios estan marcados con un *



Aquest lloc web utilitza cookies per a que vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les anomenades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, premi l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies