• alimentación sana

Homenatge a l’àvia Rita

Estimada àvia,

Si visquessis avui tindries 111 anys i celebraríem el dia del teu sant.

Fa molts anys que trobo a faltar la teva companyia, la complicitat que teniem, la teva tendresa, la teva fortalesa, les teves torrades amb oli i el teu rosegar de ratolí.

No ets aquí amb mi, però sé que des d’allà dalt, on t’imagino, em cuides.

Sovint imagino com devies haver viscut la teva vida pel que m’ha explicat la mare i les tietes. Ara fa uns mesos em vaig decidir a reconstruir un dels teus parts, el del tiet Lluís, el petit de la familia. Desitjo que el relat t’agradi, és un homenatge a  tu i a totes les dones que vau viure i sobreviure la guerra i la postguerra duent la familia a les espatlles.

Una dolça abraçada des de la Terra.

Judit

PARIR A LA POSTGUERRA (basat en fets reals)

 

Demano a les tietes  que m’expliquin com van viure el part del seu germà petit, en Lluís, el dia 2 de maig de l’any 1943. L’avia Rita ja fa molts anys que no hi és i no li puc preguntar directament, m’hauria agradat conèixer el seu relat des del seu punt de vista, des del primer al darrer part. La mare no em pot explicar massa coses del del naixement del tiet Lluis, ella tenia dos anys i mig, i tot i que hi era, van procurar apartar-la el màxim possible perquè no s’espantés amb els crits o la sang de l’àvia.

 

Els avis feien de masovers al Mas Pla de Joanet prop de Sant Hilari Sacalm, a uns 4 km del poble. L’avia ja havia parit 6 fills i segons expliquen les tietes, cap amb massa dificultat, potser el primer, el Joan, pel què havien sentit explicar a l’àvia, havia tardat moltes hores i venia mirant el cel i això segons la llevadora de Sant Hilari Sacalm, havia retardat el descens.

La tieta Àngela explica que l’any anterior havia tingut un avortament espontani i ja venia anèmica perquè va estar una setmana amb fortes hemorràgies fins que va parar. Potser havien estat les infusions de farigola i ortiga que es preparava tres cops al dia o potser es va aturar perquè el seu propi cos va reaccionar.

L’avia devia tenir uns 36 anys quan va parir el tiet Lluís, i ja era una dona gran per parir en aquell temps. El metge del poble li havia advertit que podria haver-hi complicacions, que avises a la llevadora el més aviat possible. L’àvia callava i feia la seva. “La Rita, és molta Rita” havia sentit a dir sovint a l’avi Josep, és tossuda com una cabreta. Era cert, i a més, no parava ni de dia ni de nit, feinejava des que sortia el sol fins ben entrada la nit. Cap de les filles recorda veure-la amb nàusees o vòmits o queixant-se per algun mal. Jo tampoc i això que quan jo la vaig gaudir ja caminava una mica curvada i tenia les mans deformades per l’artrosi.

 

Cada dia cap a les 6 del mati ja era al bosc, recollia pinyes o bolets o espàrrecs segons l’època de l’any però no es perdia la seva passejada matinera. Aquell dia s’havia sentit feixuga dins el llit i no havia dormit massa be,  ja no va sortir al bosc. L’avi Josep li havia preparat un matalàs de llana vell cobert amb llençols i draps, en un racó de l’habitació del costat, on dormien les noies, que era la més gran,  i més ben ventilada. Amb les cortines recollides entrava una intensa llum natural que incrementava el blanc de les parets. Va posar la figura de la Mare de Déu de Montserrat de l’àvia sobre d’una tauleta propera al racó. L’avi era meticulós, però al meu entendre pel que m’expliquen les tietes i pel que recordo jo, ratllava a maniàtic. No suportava veure ni olorar la sang, i si s’esmerava tan en preparar-li un racó pel part era perquè no volia que s’embrutés la seva habitació ni el matalàs de llana gros.

L’avia lentament i amb una expressió despistada, va preparar una olla de llegum i verduretes per tota la família i va posar-se a fregar el terra del menjador a la gatzoneta. Potser ho feia per si venia la llevadora i el capellà, potser per accelerar el que ja estava engegat.

—No crec que la llevadora es fixés massa en el terra del menjador, ella tan sols demanava tovalloles i aigua calenta, i un mos si la cosa s’allargava molt— comentava la tieta Carme.

—El capellà en canvi, seia còmodament a la millor cadira, la de l’avi, i donava ordres perquè el servissin com un rei, ara el vi, ara la llonganissa— va afegir l’Angela arrufant el nas.

Després de dinar, l’àvia Rita, tornava de recollir els ous per segona vegada, es va eixugar les sabates a la sorra de l’era i va entrar lenta i amb la mirada perduda. Va pujar les escales recolzant-se amb una mà a la paret i l’altre portant la cistella dels ous.

Quan va arribar a la cuina va cridar la Carme, que tenia la germana petita enganxada a la faldilla, li va donar els ous i li va dir que enviés el Salvador a buscar la llevadora. La Carme, prima i escanyolida com era, va agafar la petita a coll i va baixar tan ràpid com va poder les escales de la masia. Va creuar l’era i va obrir la porta lateral del pati per accedir al camí que baixava als horts i als camps d’oliveres. Va deixar la petita als seus peus i va voler cridar però la seva veu no sortia prou forta. Van ser els brams de la petita Montserrat i el sacseig dels braços de l’adolescent que van cridar l’atenció als joves i al pare. El Salvador va arribar amb quatre gambades fins allà on era la germana i després de donar-li el missatge, el va empènyer i li va dir tremolant:

— Corre, Salvador, agafa el cavall i arribat a casa la llevadora, si no la trobes vés a cal Pasqüet que donin veus i la trobin, afanyat, que la mama la necessita.

En Salvador, sense pensar-ho ni un segon va sortir disparat cap a l’estable.

L’Àngela va posar l’olla al foc, i va anar a cercar les tovalloles blanques, de les poques que quedaven de l’aixovar i que l’àvia havia apartat per l’ocasió. Feia pocs dies que havia ensenyat a les dues noies grans on era tot per si ho necessitava la llevadora. Les portes de l’armari del passadís varen grinyolar, l’Angela en va agafar dues de les que la mare havia rentat per l’ocasió, feien olor del sabó que feia ella i de flors d’espigol que repartia per totes les lleixes. Va entrar en silenci a la cambra i va deixar les tovalloles sobre el llit de la Carme que estava apartat per deixar més espai al racó de parir.

Els porticons de les finestres estaven mig tancats i la poca llum que entrava li va deixar veure l’avia asseguda a la cadira i gronxant el cos.

—Porta’m una tassa de caldo, maca— va dir agafant la mà de l’Àngela.

—Ara mateix— va fer una pausa i quan sortia per la porta es va girar va mirar la seva mare i va continuar —estàs bé, mare, vols que faci alguna cosa més?.

—Si, ajuda’m a treure’m la roba i porta’m la camisa de dormir— va dir l’avia amb un gest de dolor a la cara.

Cintes i botons feien el ronso, l’Àngela ajudava a tirar avall les faldilles i de sobte es va quedar parada al veure el ventre voluminós de la seva mare mig nua.

—Vés i afanyat— va dir l’avia amb un gest mig de vergonya, apartant-la amb la mà.

La filla li va anar a buscar una camisa de dormir de les més blanques i la va ajudar a canviar-se. Mirava de reüll amb la curiositat dels seus 11 anys, aquell cos prim, fibrós i alhora voluptuós de la seva mare, quan de sobte la seva mare li va agafar el braç amb molta força i va gemegar. La noia, esglaiada no gosava dir que li feia mal i aguantava tensa fins que un minut més tard, la mare es va deixar anar i sense mirar-la la va enviar a cuidar de la germana petita i que pugés la gran i el seu pare.

L’Àngela es va afanyar tan com les cames la deixaven.

—Carme, Carme, puja que la mama vol que hi vagis, i porta-li una tassa de caldo— va dir esverada per la urgència del moment.

—Vés a avisar el papa, és a baix, rentant-se les mans— la Carme coneixia bé el seu pare i no deixava entrar mai ningú si no es rentaven abans les mans, passés el que passés.

Al cap d’una hora llarga arribava la llevadora i en Salvador, que es va quedar a l’era, neguitós, com el seu germà Joan, el gran. No pas els dos treballadors, en Pascual i el Manolo que li recordaven que la seva mare era una dona forta i que no era pas el primer que paria.

A dins, en Josep subjectava la seva dona que gemegava tot tocant-se la panxa amb una mà i prement la del seu marit amb l’altre. La senyora Maria  va entrar a la cambra amb el seu maletí, en silenci, ja es coneixien amb la Rita dels dos darrers parts. Va deixar el maletí sobre una taula que hi havia un racó i va demanar llum. La Carme es va afanyar a obrir més els porticons i a portar una espelma. El primer que va fer la senyora Maria va ser obrir el maletí i treure les eines que potser li farien falta, la trompeta de Pinard, unes pinces, tisores, unes pinces de clampar, una xeringa de vidre amb agulla intramuscular, una pera per aspirar mucositats del nadó i cordó de cotó que feia fer a una de les modistes del poble i les va baixar a la cuina acompanyada de la Carme. L’aigua ja bullia a l’olla i la llevadora va posar tots els instruments dins. Es va rentar curosament les mans. A l’acte va dir: —quan hagi bullit un crec-en-Déu i tres avemaries tanques el foc i m’avises— i va tornar cap a l’habitació.

Va fer sortir l’avi perquè l’havia de mirar, va dir, i va tancar la porta darrera seu..

L’àvia ajaguda al matalàs es queixava més, des de fora la sentien. La llevadora la va acomodar perquè tingués l’esquena incorporada i va posar-li les mans a la panxa assegurant que el nadó venia de cap. Després va acostar la orella a la trompeta de Pinard i aquesta al costat esquerra del baix ventre just quan acabava la contracció. L’àvia ja no obeïa res més que el seu cos, ara es posava de quatre grapes, sentia l’esgotament als ossos, es volia estirar però el dolor s’intensificava. La llevadora li va confirmar que el batecs se sentien bé i el perineu s’abombava, Es va posar de genolls sobre el matalàs. La Carme va entrar per dir a la llevadora que ja estava tot net. La llevadora va deixar la cambra amb un ara torno i va baixar les escales amb parsimònia, segura de que tenia temps. Va arribar a la cuina i va treure els estris amb una roba de gassa i els va embolicar amb una altra. En el moment en que la dona posava el peu al darrer graó va sentir el crit desgarrador de la partera. La Carme era dins la cambra  i quan va voler sortir per avisar es va topar amb la llevadora que entrava amb les mans plenes. Va deixar les coses a la tauleta del racó per acostar-se a la Rita.

—Ja està aquí dona, queden dues apretades, però les vull tranquiles, ja saps de què parlo oi?— va dir la llevadora mentre agafava una tovalloleta empapada d’aigua calenta del gibrell. La va escórrer i la va acostar al perineu— seu al costat de la teva mare i dona-li la mà— dirigint-se a la Carme. La noia, tremolosa va mirar de reüll entre les cames de la seva mare i ells ulls es van obrir com dues taronges. Amb un gemec contingut va fer una darrera  i llarga apretada i les mans de la llevadora conteníen el cap que tossut, tenia pressa per sortir. En un o dos minuts la  mare va tornar a gemegar fent mal a la mà de la seva filla i en uns segons va deixar anar la mà per allargar els braços instintivament cap al seu nadó. La llevadora el va recollir i deixar sobre el matalàs, el va eixugar amb la gassa que tenia i va allargar la mà per recollir la tovallola que la Carme li va acostar pel costat. La Carme va empal.lidir, una suor freda li va recórrer el cos i va deixar-se caure sobre la cadira del racó.

—Caram quina ajudanta que tinc— va dir la llevadora en tò irònic i somrient al veure de reüll la cara de la noia— sort que la Rita ja sap que ha de fer oi, noia.

 

Amb el plor del nadó que es van sentir fins a l’era, va entrar el pare. Llavors es va fer un silenci en el que ningú va respirar, que va ser etern, i va precedir el segon gemec de la criatura. Fins i tot a les vaques se les va veure inquietes i mugir més del normal com si un sisè sentit els digués què estava passant.

La llevadora arrupida al seu costat li va arremangar la camisa de dormir per donar-li el nadó que gemegava amb els ulls ben oberts. L’àvia estava esgotada i es va asseure sobre el llit per recollir el nadó i estirar-se. Sabia que encara no havia acabat tot i havia de deixar fer la feina a la llevadora. L’avi es va acostar sense gosar, va veure la Carme asseguda al racó ventant-se amb la mà mentre la llevadora ajudava a estirar-se la dona i observava el nadó. El color era ben rosat amb les manetes i peus blaus, com tots els nadons, pensava la senyora Maria. El bebè tensava els braços amb el plor i estava clar que respirava bé. Va cobrir el nadó amb una de les tovalloles seques, mirant d’eixugar la humitat del seu cos suaument. Després va mirar l’àvia i li va dir, ara tallaré el cordó. Va palpar el cordó umbilical i al verificar que no bategava, va agafar les tisores netes i els dos talls de cordó de cotó blanc. Va lligar els dos cordons separats un dit entre ells i a dos dits de la panxona del nadó i va tallar. En Josep es va acostar a la dona i li va agafar el nadó, el volia veure.

—Es un noi, es dirà Lluís— va dir mentre el tornava a embolicar i el posava al costat de la mare.

La Rita  obria les cames aixecant els genolls, feia esforços per poder treure la placenta, tenia pressa per acabar i dormir una estona.

—Rita, queden dues apretades, vinga, dona, ja saps que no has d’empènyer massa fort, que quasi surt sola, però m’has d’ajudar—va dir la  senyora Maria.

Al cap de mitja hora, la llevadora demanava que reomplissin les palanganes amb aigua calenta i sabó per rentar la mare i els estris. L’ajudarien a aixecar-se un cop neta i la portarien al seu llit.

L’àvia valenta es va aixecar sola quan la Carme li va agafar el petitó i xino-xano va anar a la cambra del costat on tenia el bressol a punt.

L’avi va portar un caldo amb un crustó de pa que la dona es va menjar de gust, a la vora del llit.

—No facis fressa amb les dents Rita, sembla que molguis grà— remugava l’avi davant aquell soroll de mandibules.

Soroll que jo quaranta anys més tard vaig trobar entranyable.

Gràcies àvia per la teva saviesa.

Judit

 

 

2 comentarios

  1. Maria Vila
    23/05/2018

    M’ha encantat Judit, gràcies per compartir-lo!

    Responder

Deja tu comentario

Tu correo electónico no será publicado. Los campos obligatorios estan marcados con un *



Aquest lloc web utilitza cookies per a que vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les anomenades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, premi l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies